Massa deures

Aquesta setmana serà massa curta i ja l’estic desaprofitant. Haig de tancar la plana del setmanari on col·laboro abans de divendres i només tinc lligat l’article principal; fer el disseny d’un dossier de premsa i fa més d’un any que no toco l’InDesign; haig d’oblidar; rentar els plats acumulats abans que em linxi el company de pis; anar a l’autoescola; estudiar anglès… Ah, sí, me n’oblidava, i haig de treballar entre vuit i nou hores cada dia… ja deia jo que em faltava alguna cosa!

Són les tres de la matinada, però encara haig d’estendre la roba. Que bé. Dormiré poc i udolaré a la lluna, perquè no em falta feina, però no hi ha prou nits per conèixer el món ni prou gots per recuperar els temps en què no havia canviat.[@more@]



11s comentaris

Gloria gloria aleluiiiiaaaa!

Això em passa perquè la finestra de la meva habitació dóna al pati d’una escola que és al costat d’una església… Diumenge de Rams! Cago’n déu! Jo de guàrdia, a casa, treballant per informar el personal de les eleccions italianes i la manifestació de Sant Sebastià, i començo a sentir un capellà que desafina amb un micro a la mà. Però qui collons li dóna un micro a un capellà que desafina?! Total, que he hagut d’empassar-me tota la benedicció de palmes i palmons des d’una posició massa privilegiada. Ni la ràdio amb Catalunya Informació a tot volum, ni la finestra tancada, m’han estalviat d’escoltar el so horrible d’una sotana cantaora.

És en ocasions com aquesta que recordo que jo no estic batejat, no he fet la comunió, els meus pares no s’han casat mai, sóc ateu… vaja, que jo sóc carn d’infern i/o purgatori, però que en aquesta ciutat encara hiha molta gent que creu que morirà per anar al cel.

Ho sento, no ho puc evitar, amb escenes així m’entren unes ganes irrefrenables de sacrificar nadons i verges, tirar-me una cabra, ballar despullat a la llum de la lluna o fer el que calgui per convertir-me en satanista… Llàstima que no crec ni en això.[@more@]



6s comentaris

Una confessió desagradable

A mi ningú no em cura, si ho puc evitar. La meva sang és problema meu i el dolor és només meu, me’n sento gelós. Em reparo tot solet des de petit. Si em tallo, m’arreglo i em netejo la ferida. Si em clavo una punxa, me la trec jo mateix. Quan la ferida és més grossa i s’infecta: cap problema, per això hi ha la navalla; un tall i sabó de rentar els plats; problema resolt.

També és veritat que alguna vegada la ferida era massa gran i me l’han hagut de reparar l’hospital, què hi farem; però això és un últim recurs. No sé perquè, però quan em tallo per treure’m una punxa, em burxo una ferida per treure’n la brutícia o netejo una infecció que vessa pus, el dolor l’aguanto bé. Quan em faig mal a mi mateix, em prenc el dolor com un avís del cos, res més, i el puc controlar sense problemes. Fins i tot resulta divertit investigar els propis límits, veure brollar la sang, o mirar la cara d’aprensió de qui observa l’operació. Sobretot això darrer, i és que val la pena fer-se una mica de mal per provocar, per veure la cara de fàstic d’algú que no pot apartar els ulls del camí que m’obro amb una fulla esmolada. Val la pena només per riure.[@more@]



6s comentaris

Embús

Els cotxes avancen poc a poc, cada un al seu torn. Deixo el fre, aixeco el peu de l’embragatge, avanço uns pocs metres, i paro. Així ho faig jo i ho fan tots els conductors. És tard, com que és hivern ja no hi ha llum i tothom frisa per tornar a casa. Però hi ha cua. I curiositat… Veig les sirenes uns centenars de metres enllà, ja m’ho sospitava: un accident. Almenys sé que quan hagi passat les sirenes, el trànsit tornarà a fluir sense problemes, però encara haig d’arribar-hi. Els minuts es fan llargs i continuo avançant a cop de pedal, en una conducció avorrida que ni la música pot solucionar. Només veig els llums dels cotxes de davant, pilotats per conductors plens de tedi, com jo. I les sirenes al fons, blaves i ataronjades, policia i ambulància.
[@more@]No hi ha gaires distraccions i acabo de sortir de la feina, a més, tinc el cervell mandrós. Alço els ulls i les sirenes són més a la vora, ja puc veure els cons que la policia ha posat per aïllar l’accident, però encara no veig què ha passat. El del meu davant també mira, i el de l’esquerra. Repeteixo la mateixa operació mecànica per avançar uns pocs metres una vegada, i una altra, i una altra…Ja distingeixo els cotxes de la policia i l’ambulància. Els agents han tallat mitja autopista, però es veu tot. Avanço més, però no miro endavant, miro l’accident. Són dos cotxes, un ha xocat contra la tanca de la via i l’altre l’ha envestit pel darrere. Destrossats.

Ja no miro la carretera, gairebé hi sóc i avanço d’esma. Em concentro en l’espectacle.

Sembla que ja s’han endut algun ferit, però veig un braç que penja del cotxe que ha envestit el primer. Així que m’hi acosto, ho veig millor, i avanço poc a poc per captar tots els detalls. El braç és d’una noia jove, tacat de sang, duu polseres. Quan passo més a la vora, li veig el cap enfonsat damunt el volant; ja no li fan cas, és morta. El té tort cap a la dreta duna manera estranya, i em mira. Els ulls oberts i sense vida es claven en els meus. Era bonica, de pell molt blanca, cara agradable i pit generós però ferm. Ara té una ganyota estranya a la cara que la deforma. Li surt sang de la boca, que potser també havia estat bonica però ara sembla un remenat de carn i dents mal posades.

Un clàxon em fa adonar que m’he quedat aturat, i avanço uns quants metres de cop. L’altre cotxe no es veu tan bé, però mentre hi passo a la vora treuen un cos petit del darrere, embolicat en una manta isotèrmica d’aspecte metàl·lic. Només veig un peu que penja, desmanegat. Deuria tenir nou o deu anys.

I ja no n’hi ha més, policies feinejant i un que m’esguarda amb les ninetes fixes mentre ho observo tot. No sóc l’únic, tots els conductors tenen el cap girat, tots ho mirem amb una barreja de curiositat, fàstic i atracció. La sang sedueix, la pena arriba més tard. Avanço i me’n vaig a sopar. Miraré una pel·lícula i a dormir; les notícies no, em molesta veure morts de gana i desgraciats mentre menjo.

4s comentaris

Nous cels

Només sóc feliç quan el sol s’amaga. M’estic encarcarant en una rutina que encara no em toca, és massa aviat per encallar-me. La nit m’ho xiuxiueja a l’orella: s’acosten canvis; més canvis. I sé que em convenen. Paisatges nous, vida nova, un món sencer per descobrir, més nits per viure sota cels desconeguts. Però encara no… ara no tinc més remei que esperar-me. Aguantar i viure la rutina, preparar-me, aprendre, continuar endavant. L’ànsia de canvis m’omple la imaginació, continuarà present quan sigui l’hora? No vull tornar a caure en l’Error, no s’ho val, amb una vegada n’hi ha hagut prou.[@more@]

6s comentaris

‘Singles’, i una merda!

Ara parlen de ‘singles’, en un parell de setmanes ja ho he vist diverses vegades als diaris. Ja no diuen solters, ara són ‘singles’. I són perfectes per al negoci: sense fills, normalment de lloguer, amb feina estable i pasta per gastar. Això són els ‘singles’: aquells a qui toca vendre coses perquè tenen diners. Això sí, cal fer-los la pilota, arreu diuen que són els que compren més productes culturals. I segur que ells, per sentir-se més, els fan cas. I se’ls gasten en discos de grups horribles que no havien sentit mai i deixaran al calaix, ulleres de pasta de disseny i l’últim model de reproductor d’Mp3. Però és igual, no té importància, són ‘singles’, són els millors.

I segurament la majoria folla massa poc. És probable que la pedanteria cultural sigui inversament proporcional a la satisfacció sexual? Així entendríem articles com els d’en Salvador Sostres (mal exemple, no crec que entri a la categoria, però m’és igual)… També podria servir d’avís: vigileu mosses, si duu ulleres de pasta, viu al CCCB i es declara postprocessualista, segurament és ejaculador precoç!

Vaja, sóc solter. Tinc vint-i-cinc anys, feina i visc de lloguer. Ostres… No, tinc sort, no hi entro: sóc un pelacanyes que comparteix pis, massa groller i poc diplomàtic. A més, la meva ideologia és una antigalla segons qualsevol postmodernista. Potser tinc sort… i encara no sóc un ejaculador precoç 😉

[@more@]

11s comentaris

Només un joc

El sexe es converteix en un joc més. Buit de connotacions, és un intercanvi de fluids per aconseguir plaer. Conèixer l’altra fins als racons més profunds, per diversió. I prou. Tastar cossos aliens ja és equivalent a degustar formatges en un bon restaurant. Tots diferents, cada un amb les seves coses, i només la curiositat hi posa els límits.

Al principi enyorava els temps en què cardava amb amor; idiota. Sempre n’he estat una mica. Però això es va acabar ràpid. Aviat t’adones que la barrera que has creat per no estimar, és un aliat, i ja no la rebutges, només l’assumeixes. Que l’únic interessant és que les parts implicades s’ho passin bé, que les llepades i petons facin esgarrifar, que els genitals serveixin per alguna cosa.

Ara ja, tot és un joc. No hi ha res seriós perquè allò que ho és no val la pena.[@more@]

5s comentaris

Boira

Dic adéu al jo de sempre, que canvia cada minut. Ja és hora de fer el pas i d’arribar a ser alguna cosa encara que no tingui ni idea de quina. No puc continuar així: enyoro països que no he vist mai i estimo gent que no ha existit, ni ho farà. He perdut tant de temps… i encara en perdo, perquè no tinc clar el camí: només vaig boira, que ja m’agrada, però no m’ajuda a orientar-me.

Potser que em recreï en la boira, i en faci el meu camí. Cada passa en una direcció diferent, cap rumb clar ni horitzó a la vista. Només boira i nit que m’omplin tots els sentits, que em facin estar xop mentre avanço a les palpentes, amb una sorpresa nova cada metre. Només tinc clar quin serà el final, i és que de final possible, només n’hi ha un.[@more@]

3s comentaris

Amb la sensibilitat al cul

Doncs això. No ploro amb les pel·lícules, ni amb els llibres, ni amb la música. Els quadres anteriors a les avantguardes no em fan sentir res, els puc admirar, trobar-los bonics o horrorosos, però no em transmeten cap emoció. I els altres… han de ser especials. La fotografia em diu més coses, però és tan sols que m’agrada més. Però la tristesa la tinc vedada: només la vida me la fa sentir, i ja n’hi ha prou.

Que tingui la sensibilitat al cul no vol dir que no en tingui, només que la dec tenir mal posada. Desequilibrada. Idiota. Cada dia més, les coses suposadament boniques, me la suen. Se me’n fot una posta de sol, m’agrada anar al gra i veure el paisatge quan tot ja és fosc. M’atreuen els barris lletjos –no tots, Sants ho és massa–, els carrers bruts i la llum de pixat dels fanals de ciutat. A la merda, tinc la sensibilitat desequilibrada: i què?[@more@]

7s comentaris

Can Guix, recuperant fantasmes

De l’última vegada en feia uns cinc anys. I recordo que aquella nit no anava gaire net. Suat, ple de terra i fang, i cansat. Però va ser una bona nit. Tornar a Can Guix em va fer recordar aquells dos mesos que vaig viure a Olot i a Montagut. Quan tot just feia segon d’Història a la UAB i era allà amb una beca de pica-pedrer… Les nits boges, les festes dels pobles a l’agost, la ratafia, el Terra Aspra, les mosses i el sexe, els companys… Jo era el més petit de l’excavació, però em vaig sentir com un més. Hi vaig ser feliç.

Dissabte passat vaig tornar a Olot, i a Can Guix. Aquesta vegada de visita, amb les mans sense les butllofes que em feia el pic, i més net. Què hi farem, la meva nova professió també embruta, però d’una altra manera. Jo he canviat molt des d’aleshores… però Can Guix continua igual, amb la millor recepta per triomfar: molt menjar, bo i realment barat. I la Mercè, capaç de recordar fins el darrer detall del que ha demanat cadascú, per molts que siguem, i sense apuntar-s’ho. És un d’aquells llocs com n’hi ha pocs, una fonda com les d’abans amb el mateix ambient per molt que hi sonin els mòbils. Només sé que als tres ens va marcar… A mi, potser pels records; a ell, perquè sempre té molta gana i després de tres plats i postres es va quedar tip –per fi!-; i a ella, per les trufes amb nata… segur.[@more@]

5s comentaris