Amén irònic


Analitzem-ho:

a) Dissabte i diumenge el papa visita València.

b) Avui, prop de les 13.03, dos vagons del metro de València de la línia 1 descarrilen a la parada de Jesús. Hi moren, pel cap baix, 35 persones i gairebé mig centenar queden ferides.


Conclusions possibles:


a) Déu no existeix i/o és ateu.

b) Existeix i no li cau bé el papa.

c) No li cau bé el papa ni els valencians.

d) Existeix o no, però el govern del PP s’ha gastat massa diners en visites papals, curses de barquetes i parides per l’estil mentre deixava que es podrissin les vies del metro.[@more@]



8s comentaris

Propòsit d’aniversari

[@more@]



6s comentaris

Abortament

Jo no hauria de ser aquí, no és el lloc que em toca: sóc un abortament frustrat. Es va pensar que m’havia pelat, que amb una mica de ruda de la que li havia donat la veïna del cinquè en faria prou.

Però no.

Ara, alguna cosa sí que va fer. Parlo, camino, interactuo i, a vegades, fins i tot em sembla que penso. Però la veritat és que ho va aconseguir, em va matar. I així sóc jo, un mort en vida que intenta dissimular per semblar viu. Opino de coses que se me’n foten, faig veure que de tant en tant sento alguna cosa, i faig teatre per fer veure que sóc feliç, o infeliç.[@more@]



4s comentaris

Mirada profunda

Dret al metro veig passar les estacions, els túnels i la gent. Amb la vista desenfocada en un punt on no hi ha res, no miro cap cara, no miro ningú, fins que no passes davant meu. Tu, morena amb el cabell ondulat, podries ser rossa i de cabell llis. Tu que duus texans estudiadament descuidats i una samarreta negra, però que podries vestir de rosa i tons pastel. Series la mateixa, el gest idèntic, el caràcter simètric disfressat de manera diferent.

Rosa o fosca, rossa o morena; m’hauria fixat igualment en la teva cara. Simètrica, bonica, tan veraç com el retrat de Dorian Gray. I ho saps, perquè els dos quilos de més no fan que deixis de ser conscient del teu aspecte, de les mirades que es giren al teu pas. Pell blanca descreguda que se’n riu de qui somia tocar-la. Boca entreoberta que se sap el centre d’atencions.

Però t’equivoques amb mi, ja no veig la teva cara, ni els cabells, i encara menys la boca. Només veig els ulls que no miren enfora. Els teus ulls girats, del revés, amb la nineta enfocant el cervell, dins teu. Per mi, la teva cara són aquests ulls que em donen l’esquena, dos glòbuls blancs solcats de venes i gelatina, i el tub blavós del nervi òptic forçat pel mal gest de mirar sempre endins. No ets una cara-girada, ni una creguda arrogant, només mires massa endins… cap on no toca.

I torno a mirar estacions, túnels i gent.

PD1: Mentre escric això, escolto una vegada i una altra She is in parties. Sense parar.

PD2: Un comentarista que de tant en tant apareix i desapareix, m’ha presentat el bloc al Premi Lletra 2006. Ho agraeixo profundament, però és inútil escarrassar-s’hi, el Lletra és seu, i jo no faig literatura.

PD3: Gràcies pels ànims de fa dos posts, de moment, continuo.[@more@]

3s comentaris

Feu-vos satanistes

[Apocalipsi 13:16-18
]
I a tots, petits i grans, rics i pobres, lliures i eslaus, fa que els posin un encuny a la mà dreta o al front a fi que ningú no pugui comprar o vendre fora del qui tingui l’encuny, el nom de la bèstia o la xifra del seu nom. Aquí cal l’enginy: qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és una xifra d’home; la seva xifra és sis-cents seixanta-sis.

I avui és 6 de juny (06) del 2006. Sis-cents seixanta-sis. És l’hora, blocaires i lectors, d’adorar Satanàs, Baal Zebu, Llucifer, Azrael o qualsevol de les seves encarnacions. Encara hi sou a temps, feu-vos satanistes. Per a posar-vos-ho més fàcil, aquí teniu una llista d’algunes de les sectes satàniques o lluciferines que actuen al Principat:

Adoradors de Seth o Temple de Seth, fundat per Michael Aquino (EUA) quan va tornar del Vietnam. És present a Barcelona i València.

Orden Illuminati, també Societas Ordo Templi Orientalis; totes dues dirigides per Gabriel López de Rojas des de Barcelona i amb lògies a diversos països. D’orientació més aviat lluciferina i amb una mescla eclèctica de creences que es declaren, fins i tot, hereves del marxisme. Personalment, crec que sembla més aviat la versió d’un curset per correspondència d’una secta satànica.

Sociedad de Thule. Nazis, prenen el nom de l’oranització secreta on va pertànyer Hitler mateix. Sovint vinculats a grups d’extrema dreta de tota mena.

Nueva Acrópolis, neo-nazis perillosos que s’amaguen sota parafernàlia orientalista.

Església de Satanàs, el clàssic. Fundada per Anton Szandor LaVey, el pare del satanisme modern i present arreu del món.



Bé, i si voleu riure, podeu mirar això.[@more@]

3s comentaris

Avís per si se m’acut renéixer

No cal ser gaire observador per veure que El declivi de Niqmad és en plena decadència, mig abandonat i amb teranyines entre els articles, de tant que no el toco. Hi ha diverses raons de tot plegat, i una n’és el clàssic ‘no tinc temps’, que no deixa de ser cert, però no és excusa. Però la més important té més a veure amb el concepte mateix del bloc i el personatge, en Niqmad. Cada vegada hi ha més gent que coneix la persona que s’amaga darrere en Niqmad, l’autor real del bloc, i això em limita quan escric. Quan començo algun text, penso, m’estic passant? I això és un error, perquè en Niqmad ha de ser sinònim de passar-se. Ja no tinc l’escut de l’anonimat, però reivindico el dret de poder continuar publicant animalades sense que ningú es confongui. Aviso per endavant i amb retroactivitat: jo no sóc massa violent, pervertit perillós, necròfil, sàdic, satànic, violador, masclista, terrorista*, racista, suïcida**, xenòfob… ni res que s’hi assembli.

Malgrat els seus inicis, El declivi de Niqmad s’havia anat convertint un divertimento, una sala d’entrenament, un espai per aprendre a escriure, per deixar anar la bogeria… A vegades, només a vegades, s’hi podia trobar un miratge de qui i com és l’autor -jo-, entre lletres plenes de sang i coses desagradables. Que gent del meu entorn trobés el bloc m’ha anat coartant poc a poc, els últims textos ja eren avorrits i suaus, tal i com alguns m’heu fet notar. Ara és hora de tornar a passar-m’ho bé o matar el bloc definitivament.

Així doncs, aviso a conegudes i coneguts: no sóc així; els textos del bloc no són un diari personal, només són escrits. Jo no llepo compreses ni cardo amb insectes. Ara només em cal recordar que no haig de donar la direcció del bloc a cap noia amb qui intenti lligar…

*Bé, això es podria discutir.

** I això… potser també.[@more@]

15s comentaris

Dispersió

Aquesta foto és un fragment d’una obra de qui em va fer néixer l’interès real en la fotografia. Hi he pensat avui, tot tornant en bicicleta del centre després d’una nit força abstèmia; allà on mirava hi veia una possible fotografia. Diuen que ja s’ha retratat tot, i potser és cert, però no s’ha fet amb tots els punts de vista possibles. Va ser un professor que només ho va ser un any, però que em va fer adonar de les possibilitats d’aquest art estrany. Es diu Manel Armengol, i dubto que torni a ensenyar mai més, però a mi em va obrir els ulls i no crec que els torni a tancar. Entre algunes de les seves fotografies hi ha aquesta del capdamunt del post, duu per nom Residència d’alcohòlics i la va fer el 1978 en un viatge als EUA. M’agradaria saber-ne fer com ell, però sóc massa dispers. Periodisme, fotografia, narrativa, arqueologia… i si em decideixo d’una vegada per alguna cosa? D’acord, l’arqueologia l’he descartada per causes de força major, i ara treballo de periodista, però continuo dispers… potser algun dia faré alguna cosa bé?

Au, a dormir, que escriure tornant de festa no és massa sa.[@more@]

10s comentaris

Terra cremada

Hi ha qui diu que el temps ho cura tot. Menteix. És
el foc que ho cura tot, i el que no arregla, ho liquida. El cap de setmana vaig
retrobar-me cara a cara amb el meu passat, i el vaig cremar. Amb més vodka al
cos del que seria recomanable, vaig incendiar les estupideses que havia escrit
feia cosa de vuit mesos. Aquella paperera de davant del CSO Toxics, a Cornellà,
es va empassar les flames d’una llibreta que havia anat omplint cada dia durant
més d’un mes.

Així és com els russos van guanyar els nazis a la segona guerra mundial, cremant la terra que deixaven en retirada i no mirant enrere. Jo renego de la meva pròpia estupidesa, cremo els temps en què era capaç de ser il·lús i deixar-me enganyar, i no miro enrere. Terra cremada, això és el que ets tu.

La imatge que il·lustra el post és del fotògraf Steve McCurry, us en recomano, sobretot, les imatges de Kuwait.

Ara mateix, escolto la banda sonora d’una pel·lícula estranya, ‘Hellraiser’. Però vosaltres podeu escoltar ‘Llum nocturna’, de Casual, un altre grup de per aquí que teòricament no coneix ni déu (va, sorpreneu-me altra vegada!).[@more@]

9s comentaris

Dones, homes i altra fauna

Notícia de TV3: ‘Els encants de les dones dificulten la capacitat dels homes per prendre decisions’. La notícia diu que un estudi científic (?) demostra que els homes es tornen més impulsius davant d’una dona bonica o mentre parlen de les seves preferències sobre llenceria femenina (!). Bé, això té diverses lectures, una és la fàcil, que els homes ens tornem idiotes davant d’una dona; però l’altra és més complexa. Expliquen la suposada impulsivitat dels homes afirmant que es disparen els nivells de testosterona, o sigui que justifiquen científicament la conducta impulsiva. Ho pensen convertir en una mena d’excusa per a les violacions, l’assetjament, o els abusos? Ja m’imagino l’argument: …és que els seus encants van disparar els nivells de testosterona de l’home, no se’l pot culpar… Aquests estudis, cal vigilar com es fan, i poden ser útils, però quan arriben a les mans dels periodistes les conclusions solen patir una transformació per fer-se més ‘entenedores’ (sig).

Una altra de dones, aquesta sí, la imatge de sobre és un tros d’una fotografia de Rachel Papo, forma part de la mostra ‘Serial Nº 3817131’, mireu-la, és brutal. Són fotografies de les noies de divuit anys que fan el servei militar a Israel, allà sembla que l’ha de fer tothom, no com aquí quan era obligatori. Rachel Papo les va fer mentre ella mateixa servia a l’exèrcit. Escenes com aquesta demostren la militarització d’una societat en guerra amb tots els països que l’envolten, un poble imposat per tractats internacionals en un lloc on no els volien i que està disposat a utilitzar les armes fins on calgui. Val la pena veure les fotos.

Bé, i acabo aquest post atípic amb una curiositat: NoMiresMTV.com. No us perdeu els vídeos, brutals. Realment, per partir-se. Un bon exemple de màrqueting viral per part de la cadena MTV…

Una cançó de regal: ‘Temps al temps’, d’Abús. No els coneix ni déu, però ptometen.[@more@]

5s comentaris

Barcelona by night

Fa uns dies vaig penjar al meu compte de Flickr algunes de les fotografies escanejades que havia fet fa unes setmanes des de Montjuïc. La que il·lustra el post n’és una, i la de la capçalera del bloc també; les podeu veure totes des d’aquí. Feia temps que ho tenia en ment… i un dissabte vaig pujar fins dalt de la muntanya cap a les onze de la nit, abans de sortir de festa. A peu, perquè no tinc cotxe i els autobusos a aquelles hores ja no hi arriben, fins a dalt. Era tot fosc i l’últim tros ben solitari, però bonic. I la vista des del castell és espectacular, val la pena. Una vegada allà, m’ho vaig prendre amb calma, duia el trípode i vaig fer exposicions de fins a mig minut amb la càmera analògica. Feia molt de vent -m’encanta- i no hi havia ningú més, vaig passejar una bona estona per veure els millors llocs des d’on fer les fotos, i va valer la pena. Al final, amb la caminada, vaig acabar fet pols… però la nit, les vistes i el so del vent s’ho valien.[@more@]

9s comentaris