Retalls de memòria

Tot eren crits, rialles i la música horrible de caravanes i atraccions. L'olor dels núvols de sucre i la dels xurros, mesclades, encara m'embafen només de pensar-hi. Nens corrent amunt i avall i el meu pare dient-me que agafés l'arma amb força i que pitgés el gallet amb suavitat i fermesa. L'escopeta era de fira, però el metall fred i la fusta vella pesaven massa.

L'Auvà es pensava que no ho faria, però li vaig encastar el terròs sense cap remordiment. Per atzar, tenia pedra, i va arrencar a plorar de ràbia… els de la seva colla, amb ànims de venjança, van carregar. Els meus amics també. Aquell vespre d'agost, no només el cel es va tacar de roig.

La sang regalimava per la carrosseria beix del Land Rover i s'acumulava damunt la roda. La bèstia tenia la boca oberta, el pelatge marró fosc, uns ullals immensos i la mirada morta injectada en sang. No n'havia vist cap abans, fora d'un plat d'estofat, i aquell el tenia a dos metres lligat damunt del capó del cotxe del caçador.
[@more@]

En Vicent me la va ensenyar una tarda d'aquelles en què el sol deixava els carrers deserts. Només calia estirar la part de dalt del canó cap enrere cada vegada que s'havia de disparar. Eren boletes de plàstic, de sis mil·límetres deia; però feien mal. I sinó, que algú li ho pregunti a la figuera de moro on fèiem punteria.

Al Rafel i a en Vicent els encantava, per a mi, tan sols era una passejada. Suposo que somiaven en aventures de pel·lícula mentre buscaven restes de la guerra per qualsevol camí de la vora del poble. I en trobàvem, sempre. De metralla no en faltava i, de tant en tant, no faltava alguna bala per esclatar, un fulminant o fins i tot l'espoleta d'un morter.

Quan li vaig dir a en Sergio que era un ignorant, es va tornar com boig. No me'l creia i no em vaig moure; va obrir la Gammo, va carregar un perdigó, i em va disparar. Em va fer més mal la sorpresa que la mà, i m'hi vaig tornar a cop de terròs. Però hi va tornar. En Vicent, assegut al marjal, reia. Aquesta vegada em va tocar a l'espatlla, em va fer mal i vaig córrer.

El pare d'en Rafel tenia una tanqueta, feia camins. I s'hi trobava de tot. Un dia en Rafel ens va pujar d'amagat al terrat… i ens ho va ensenyar: caixes i caixes de bales per esclatar. Obusos, morters i projectils –desactivats– de tota mena. També hi havia tres o quatre cascos, granades italianes, alemanyes i pots de fita. En una paret, fins i tot penjava un màuser sense culata.

En Juanjo, el fill del sereno, ens ho va explicar rient però amb els ulls nerviosos; no parava de jugar amb els dits. Ell havia ajudat el seu pare a enterrar-lo i encara no s'ho creia… El tros més gran que en van trobar, era dins la sabata. El barceloní havia intentat obrir un tub negre i llis amb un martell… i era el fulminant d'un obús.

Quan l'Albert m'ho va dir no m'ho podia creure. Ell tampoc ho acabava d'entendre… però en Sergio se n'havia anat a l'acadèmia militar de Saragossa. Volia ser oficial, dur arma i servir la pàtria espanyola fins a la mort. De fet, d'un any enrere el gimnàs havia fet el seu efecte, perquè llavors ja tenia el braç tan gran com el cap.

L'Ivan va fer la mili per fugir una temporada de son pare, que el volia amb ell de manobre. L'únic cap de setmana que el vaig veure de permís, dissabte a la nit, borratxo, la va emprendre amb un cotxe blau. Amb el cap cot i la mirada freda, a puny nu en va trencar el vidre.



Quant a niqmad

Sóc de Barcelona, on vaig néixer el 1980. Estic llicenciat en Història (especialitzat en prehistòria) i en Periodisme. He treballat de moltes coses, des de Pare Noel algun Nadal a arqueòleg, passant per les mudances, la verema... I ara ho faig en un mitjà de comunicació que no diré. Sempre m\'ha agradat escriure, i intento fer-ho sovint , encara que a temporades m\'és més complicat.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.