Ja fa prou temps

Per tant, ja puc dir que si algú busca l'autor -que no en Niqmad- el pot trobar aquí.

[@more@]



Comentaris tancats a Ja fa prou temps

Punt i final, jo també plego.

Bé, senyores, senyors i altra fauna que encara passa per aquí. Avui tanco. Autenàsia per un bloc que fa mesos que agonitza llastimosament, li faig un favor i a vosaltres també. Com pot ser que encara hi hagi algú que vingui a mirar si he actualitzat?

Des que vaig obrir el bloc, ara fa més de tres anys, hi he escrit de tot, molta merda, algunes coses que feien riure i algun tema massa personal (no gaires per sort). No té cos, no té forma, El declivi de Niqmad ha intentat seguir una línia impossible perquè jo he canviat molt des del principi… I a més, moure's a la frontera d'allò que es pot dir i el que no, d'un pseudònim anònim però que massa gent coneix… em talla les ales. Ara és hora de tancar-lo, de dir-vos adéu, encara que no marxo. D'una manera o altra, jo també continuaré per aquí, observant-vos i fent, de tant en tant, algun comentari. Ah, això sí, no penso deixar d'escriure, però no tot són els blocs en aqueta vida…

Per qualsevol cosa, resto a la vostra disposició al correu electrònic niqmad (a) gmail (.) com.

[@more@]



15s comentaris

Retalls de memòria

Tot eren crits, rialles i la música horrible de caravanes i atraccions. L'olor dels núvols de sucre i la dels xurros, mesclades, encara m'embafen només de pensar-hi. Nens corrent amunt i avall i el meu pare dient-me que agafés l'arma amb força i que pitgés el gallet amb suavitat i fermesa. L'escopeta era de fira, però el metall fred i la fusta vella pesaven massa.

L'Auvà es pensava que no ho faria, però li vaig encastar el terròs sense cap remordiment. Per atzar, tenia pedra, i va arrencar a plorar de ràbia… els de la seva colla, amb ànims de venjança, van carregar. Els meus amics també. Aquell vespre d'agost, no només el cel es va tacar de roig.

La sang regalimava per la carrosseria beix del Land Rover i s'acumulava damunt la roda. La bèstia tenia la boca oberta, el pelatge marró fosc, uns ullals immensos i la mirada morta injectada en sang. No n'havia vist cap abans, fora d'un plat d'estofat, i aquell el tenia a dos metres lligat damunt del capó del cotxe del caçador.
[@more@]

En Vicent me la va ensenyar una tarda d'aquelles en què el sol deixava els carrers deserts. Només calia estirar la part de dalt del canó cap enrere cada vegada que s'havia de disparar. Eren boletes de plàstic, de sis mil·límetres deia; però feien mal. I sinó, que algú li ho pregunti a la figuera de moro on fèiem punteria.

Al Rafel i a en Vicent els encantava, per a mi, tan sols era una passejada. Suposo que somiaven en aventures de pel·lícula mentre buscaven restes de la guerra per qualsevol camí de la vora del poble. I en trobàvem, sempre. De metralla no en faltava i, de tant en tant, no faltava alguna bala per esclatar, un fulminant o fins i tot l'espoleta d'un morter.

Quan li vaig dir a en Sergio que era un ignorant, es va tornar com boig. No me'l creia i no em vaig moure; va obrir la Gammo, va carregar un perdigó, i em va disparar. Em va fer més mal la sorpresa que la mà, i m'hi vaig tornar a cop de terròs. Però hi va tornar. En Vicent, assegut al marjal, reia. Aquesta vegada em va tocar a l'espatlla, em va fer mal i vaig córrer.

El pare d'en Rafel tenia una tanqueta, feia camins. I s'hi trobava de tot. Un dia en Rafel ens va pujar d'amagat al terrat… i ens ho va ensenyar: caixes i caixes de bales per esclatar. Obusos, morters i projectils –desactivats– de tota mena. També hi havia tres o quatre cascos, granades italianes, alemanyes i pots de fita. En una paret, fins i tot penjava un màuser sense culata.

En Juanjo, el fill del sereno, ens ho va explicar rient però amb els ulls nerviosos; no parava de jugar amb els dits. Ell havia ajudat el seu pare a enterrar-lo i encara no s'ho creia… El tros més gran que en van trobar, era dins la sabata. El barceloní havia intentat obrir un tub negre i llis amb un martell… i era el fulminant d'un obús.

Quan l'Albert m'ho va dir no m'ho podia creure. Ell tampoc ho acabava d'entendre… però en Sergio se n'havia anat a l'acadèmia militar de Saragossa. Volia ser oficial, dur arma i servir la pàtria espanyola fins a la mort. De fet, d'un any enrere el gimnàs havia fet el seu efecte, perquè llavors ja tenia el braç tan gran com el cap.

L'Ivan va fer la mili per fugir una temporada de son pare, que el volia amb ell de manobre. L'únic cap de setmana que el vaig veure de permís, dissabte a la nit, borratxo, la va emprendre amb un cotxe blau. Amb el cap cot i la mirada freda, a puny nu en va trencar el vidre.



Comentaris tancats a Retalls de memòria

El cornut

Tal com s’empassava els peatges, les esbroncades del cap, les multes de transit, els impostos, els sermons de missa… es va empassar les banyes de la dona: la va mirar als ulls sense dir res, sense cap gest i va continuar llegint el diari.[@more@]

3s comentaris

El sindicalista

El manifestant digué als interrogadors que si li deixaven la tovallola xopa, la porra, la bossa de plàstic i les altres eines ja es torturava tot sol. Arrossegant les esses pel forat d’una dent alliberada, afegí que ja era tard i que, com a bon sindicalista, no volia que els explotessin més del compte amb hores extres.[@more@]

2s comentaris

Sense solta

Enguany sí. He fet la Matagalls-Montserrat i continuo viu! 84 quilòmetres per muntanya, amb un desnivell acumulat de 6.000 metres, en prop de 23 hores… L’aturada més llarga va ser de mitja hora en un dels punts d’avituallament! Només sé que ara no puc parar, que hi hauré de tornar… Feia temps que no tastava la muntanya, tot i que m’havia entrenat corrent, però ara tinc ganes de tornar-hi, a la muntanya de veritat, de tornar a tocar cims, de sentir-me sol en espais immensos…

Sigui com sigui, comença una nova etapa que no sé com anirà. Sé que enguany serà definitiu per acabar de triar el meu camí.

[@more@]

6s comentaris

Records d’infantesa

Torno al poble on passava els estius tirant terrossos a d’altres nens, on ens disparàvem amb escopetes de perdigons. És la vila del penjat, plena d’habitants a qui els agrada tallar els arbres i que no saben menjar bé. Terra cremada per moltes guerres i més incendis, que aviat serà desert. Torno a la Terra Alta i continuo més o menys desaparegut del bloc i de la vida barcelonina; potser ja fa dos dies que treballo, però encara no m’ho crec, encara és estiu.

Tinc ganes de tornar a trepitjar la terra seca que no agrada a ningú, de tornar a riure de les estupideses d’en Joan, de recordar els temps en què els estius només eren hores de sol plenes de possibilitats.

Algun dia hi duran el meu cos a criar cucs, perquè sempre seré una mica de la Terra Alta, sempre seré de la terra on no vaig néixer, del lloc estrany on no creix res de bo.

Mentrestant, et recordo a tu, que encara t’estranyes de que sigui ateu. A vegades em meravella la teva innocència… Vivim en dos mons diferents, i t’asseguro que el meu és molt més brut. Visc en la dimensió paral·lela en la que la caixa de Pandora no incloïa l’esperança.[@more@]

1 comentari

Retorn i meme

Bé, ja he tornat de les vacances, amb idees noves i ganes d’escriure, però ja ho veurem, segur que torno a ser tan inconstant com sempre. De moment, en Juli, de Moldàvia, que s’avorreix i té poca feina, m’ha passat un meme idiota per fer. Però com que jo encara sóc més idiota que el meme, el respondré:
[@more@]

Tres coses que faria si fos milionari:

1- Intentar ser escriptor, conscient de que aviat cauria en la mandra i l’hedonisme i no faria res de bo. Ser milionari segur que es convertiria en un obstacle.

2- Comprar armes i regalar-les a aquells qui mai podran ser milionaris, als que habiten els països que ens permeten viure tant bé. També els pagaria la instrucció militar i el que calgués. La resta… ja seria cosa seva.

3- Suïcidar-me.

Tres coses que diria en veu alta si sabés que ningú me les recriminaria:

No té massa sentit, perquè poques vegades em callo res per molt políticament incorrecte que sigui, i si ho fes, tampoc ho diria aquí. O sigui, que no dic res.

Què canviaria de mi mateix:

1- Tot jo, segurament sóc un error de laboratori.

Les tres coses que canviaria del món que m’envolta:

1- Els últims 3.000 anys d’història.

2- Eliminaria l’amor, les pel·lícules Disney, els núvols de sucre de les fires, i tot el que sigui dolç i enganxós.

3- T’eliminaria a tu.

Tres coses que voldria que em passessin abans de morir

1- Voldria aprendre a escriure.

2- Saber lluitar pel món que vull, però de veritat, i no fer-ho veure com fins ara.

3- Tornar-te a trobar, per tercera vegada.

4s comentaris

Puta


Cada dia t’obres de cames set o vuit vegades, si tens sort. Els caps de setmana a la nit, sense els clients de sempre, la cosa és més aviat de boca, tastant gustos poc nets a l’ombra de qualsevol portal mig amagat. I és que ets un reclam que, malgrat el greix que et penja entre els pantalons i el top, funciona prou bé. Qui ho diria. Però cada dia que passo per la vostra plaça, allà on s’uneixen el carrer de Sant Ramon i el del Marquès de Barberà, t’hi torno a veure, lluint el ros fals i el somriure de fàstic que t’ha quedat gravat amb els anys. No em sé imaginar que la teva cara hagi transmès mai alguna mena d’atractiu, però segurament s’ha fet a base de tastar glops infectes i simular orgasmes. Potser és això el que et troben, l’evident mentida, el poder de la tortura lenta que canvia algú. O potser ni tan sols van tan lluny, qui sap si només volen un forat que s’ompli amb diners.

Sona: Laibach[@more@]

12s comentaris

Amb ulleres de pasta

Hi ha qui escriu haikús
n’hi ha que en llegeixen
però a mi no m’agraden
[@more@]

4s comentaris